Institut d'Estudis Borgians

Pulseu ací per a tornar a la pàgina d'inici
Imatge del title de la secció: Els Borja: història, cultura i art
Orígens de la família

Els Borja: història, cultura i art

Orígens de la família

Les dues branques dels Borja de Xàtiva

Amb el casament dels pares d’Alexandre VI, Jofré de Borja (o Gil de Borja) i Escrivà i Isabel de Borja vers l’any 1419, que és la data que porten els capítols matrimonials, s’uneixen dues branques d’una família d’orígens poc coneguts i que devia la seva imparable progressió social a la carrera politicoeclesiàstica d’un dels seus representants més il·lustres, misser Alfons de Borja, germà de la núvia. Quan Alfons, el 1455, és elegit papa amb el nom de Calixt III, immediatament sorgeixen hipòtesis sobre els orígens de la família, desconeguts o silenciats per la majoria dels cronistes coetanis, catalanoaragonesos o italians. De bon començament s’afirma que Calixt era de nissaga noble, que procedia de la diòcesi de València; alguns, en concret, el fan néixer a Xàtiva. El 1501, mentre es preparava el casament de Lucrècia amb l’hereu dels Este, ducs de Ferrara, els ambaixadors del duc Hèrcules reconeixien que no havien pogut esbrinar res sobre la família Borja amb anterioritat a Calixt III, tot i que els constava la seva noblesa. Per sortir al pas d’aquesta manca de pedigree aristocràtic, es devia elaborar una genealogia que els fa remuntar a Hèrcules i els emparenta amb Pero de Atarés, senyor de la vila aragonesa de Borja i bastard de Ramir I d’Aragó, del qual descendien els cavallers Borja que van acompanyar el rei Jaume en la conquesta de València; d’aquesta manera la família adquiria sang reial i noble alhora.

Foto de la Torre dels Borja a Canals

Torre dels Borja a Canals, on, segons la tradició, va néixer Alfons de Borja. Principi del segle XIII.

Tot i que a mitjan segle XVI l’aragonès Jerónimo Zurita ja va apuntar que el pare de Calixt, Domènec de Borja, no pertanyia a la noblesa, no serà fins al segle XX, amb noves recerques als arxius de València i Xàtiva, que comença a desbrossar-se la qüestió encara poc clara dels orígens i les branques de la família, especialment a partir de les investigacions de Lluís Cerveró i Miquel Batllori.

Des del segle XIII es documenten al regne de València, i a Xàtiva en concret, personatges amb el cognom Borja, que fan evident una connexió més o menys directa amb la vila aragonesa homònima. Sembla probable que hagi existit un parentesc entre els primers Borja nobles de l’època de la conquesta i la branca dels Gil de Borja, de la qual davalla el papa Alexandre VI.

Però la història del llinatge és, de fet, la història de dues branques: una ennoblida, la dels Gil de Borja, i una plebea, Borja, pertanyent a la ciutadania honrada de Xàtiva, que confluiran, com hem vist, en el casament dels pares d’Alexandre VI.

La branca noble dels Borja, a la qual pertanyia el pare, Jofré, és ben documentada a partir del segle XIV. El nom aragonès de Roderic hi és usual al llarg de diverses generacions. Als documents, els seus membres són qualificats de cavallers o donzells; entren al servei de grans nissagues valencianes i catalanes (Montcada, Vilaragut, comtes d’Urgell); ocupen càrrecs al govern municipal de Xàtiva; formen part del braç militar en diverses convocatòries de corts. Les seves rendes familiars s’incrementen a través de negocis crediticis, especialment per la compravenda de censals, que combinen amb una política d’enllaços matrimonials amb famílies nobles o de la ciutadania honrada del regne de València: els Escrivà, Fenollet, Pròixida i Serra.

És més difícil precisar els orígens de la branca plebea de la família, és a dir, l’ascendència materna d’Alexandre, que caldria buscar entre els diversos Borja no nobles que es documenten a Xàtiva als segles XIV i XV. Hom ha volgut relacionar la fortuna d’aquesta branca amb la potent indústria tèxtil xativina de l’època: el pare del futur Calixt III, Domènec de Borja, llaurador -és a dir, propietari de terres- de Xàtiva, era probablement tintorer i formava part del patriciat urbà de la ciutat. Casat amb Francina, tingué quatre filles i un fill, Alfons, destinat a la carrera eclesiàstica.

Com hem vist, una d’aquelles filles, Isabel, es casà cap al 1419 amb Jofré de Borja. En principi, la unió era desigual; d’una banda, però, aportava al nuvi unes rendes considerables, a més dels beneficis inherents a servir un parent tan influent com el seu cunyat Alfons de Borja; d’altra banda, aconseguia per a la família de la núvia -i a misser Alfons, en particular- el prestigi d’entroncar amb la branca noble de la nissaga. En morir Jofré el 1437, la tutela dels cinc fills que deixava, encara menors, va restar en mans de la mare i de misser Alfons, aleshores bisbe de València. Aquest vetllà pel futur dels nebots i es va assegurar que fessin carrera, frustrada per la mort en el cas de Pere Lluís (1430-1458), a qui, essent ja papa, va nomenar capità de l’Església, i reeixida en Roderic, que el 1492 esdevindrà Alexandre VI.

La línia de Roderic

Però la branca més coneguda de la família Borja és la formada pels fills d’Alexandre, reconeguts per aquest i legitimitats. Els tres primers (Pere Lluís, Jerònima i Elisabet) són de mare o mares desconegudes; per a Pere Lluís (vers 1468-1488) es crea el ducat de Gandia, el gran patrimoni borgià a la Corona d’Aragó. De Vannozza (Giovanna) Cattanei, el cardenal Roderic tingué quatre fills: Cèsar (1475-1507), arquebisbe-cardenal de València i duc de Valentinès en renunciar a l’estat religiós; Joan (vers 1478-1497), segon duc de Gandia i capità general de l’Església, assassinat a Roma en unes tràgiques circumstàncies que nodriran la llegenda negra sobre la família; Lucrècia, peça clau de la política matrimonial del papa (1480-1519); i Jofré (nascut vers 1481/1482), marit de Sança d’Aragó, filla il·legítima del rei Alfons II de Nàpols, matrimoni pel qual esdevingué príncep de Squillace, i de Joana del Milà d’Aragó. Coneixem dos fills més d’Alexandre, nascuts durant el pontificat: Joan, duc de Nepi (1498?-1546), sobre el qual es va escampar el rumor que era fill incestuós de Lucrècia i Alexandre, i Roderic (nascut vers 1503 i mort el 1527).

Del segon fill de Vannozza, Joan, casat amb una cosina del rei Ferran II el Catòlic, Maria Enríquez, deriva la línia dels ducs de Gandia, instal·lats al regne de València; del seu fill, el duc Joan II, naixerà el quart duc de Gandia, sant Francesc de Borja, virrei de Catalunya, general dels jesuïtes i canonitzat el 1671.

En les branques col·laterals de la família Borja trobem els cognoms d’una bona part dels servidors dels papes Borja a Roma i València: són els Castellar, Llançol de Romaní (que més endavant anteposaran el cognom matern Borja al patern i són de vegades citats com a Borja-Llançol), Llopis, Martí, Milà, Serra, etc., parents més o menys directes que ocupen dignitats i càrrecs de confiança o es beneficien en un moment o altre de la influència del papa Alexandre.




© 2006 Institut Internacional d'Estudis Borgians | inklude.com