Institut d'Estudis Borgians

Pulseu ací per a tornar a la pàgina d'inici
Imatge del title de la secció: Els Borja: història, cultura i art
Alfons de Borja / Calixt III (1378-1458)

Els Borja: història, cultura i art

Alfons de Borja / Calixt III (1378-1458)

Al servei d’Alfons el Magnànim

El naixement d’Alfons de Borja, el futur papa Calixt III, se sol situar a la Torreta de Canals, prop de Xàtiva, el 31 de desembre de 1378. Fill de Domènec de Borja i d’una Francina de cognom desconegut. Doctor en ambdós drets, professor a l’Estudi general de Lleida. En aquesta diòcesi el trobem fent els primers passos de la seva carrera jurídica, al servei de la cúria de Benet XIII. El capítol lleidatà l’havia elegit com a representant seu al concili de Constança, però el viatge no es dugué a terme. El 1417 ingressa a la Cancelleria d’Alfons IV (V), dit el Magnànim, amb el càrrec de promotor de negocis de la cort; més endavant consta com a regent la Cancelleria i el 1420 ja és vicecanceller. Membre del Consell reial. En l’exercici d’aquests càrrecs segueix el rei en el seu periple catalanoaragonès i italià, i forma part de diverses ambaixades a les Corones d’Aragó i Castella, i a Itàlia; s’especialitza en afers relacionats amb la política eclesiàstica del monarca. La seva primera missió important consisteix a rebre, amb Francesc Martorell, el legat pontifici Alamanno Adimari, cardenal de Pisa, que arriba el 1418 a la Península per gestionar, infructuosament, el final del Cisma. Com a recompensa als serveis prestats, el Magnànim recolza activament la carrera eclesiàstica de Borja i intercedeix davant la cort pontifícia perquè sigui proveït de dignitats i beneficis eclesiàstics. Hi hagué diversos intents per conferir-li un bisbat: el 1424 es fan gestions per aconseguir la seu de Mallorca, tot i que Borja s’haurà d’acontentar a administrar-ne les rendes. Així mateix, el rei el nomena canceller de l’Estudi general de Lleida el 1420, per bé que finalment només en serà vicecanceller, a causa de l’oposició del rectorat i la comunitat de l’Estudi, que tenien un candidat propi.

Manuscrit d'Alfons de Borja i Francesc Martorell

Alfons de Borja i Francesc Martorell informen els cardenals residents a Castelló de la Plana de l’obertura de processos contra el prelats cismàtics de Peníscola. Tortosa, 27 de maig de 1418 (Barcelona, Arxiu de la Corona d’Aragó)

Però la confirmació d’Alfons de Borja com a conseller reial en afers d’alta política internacional arriba amb la segona legació pontifícia de Pere de Foix a la Península Ibèrica per solucionar definitivament el Cisma d’Occident. El 1429 Borja dirigeix a Peníscola les operacions que acaben amb la resistència d’aquest darrer reducte cismàtic. Tradicionalment s’ha considerat que el nomenament com a bisbe de València, l’agost de 1429, a mans del legat Pere de Foix, va ser una recompensa reial a la seva modèlica gestió en aquest afer, una lectura que no és incompatible amb la voluntat del Magnànim de controlar, a través d’un servidor de confiança, un dels bisbats més rics de la Corona, les rendes del qual, com ja havien fet les del bisbat de Mallorca, subvencionaran algunes despeses de la conquesta de Nàpols.

Un altre dels afers internacionals en què Borja s’especialitza, mentre és al servei del Magnànim, són les relacions amb la veïna Corona de Castella. Forma part de diverses ambaixades i comissions per discutir afers pendents de la treva signada el 1430 entre les dues corones i intervé el 1436 en la conclusió del conflicte que les enfrontava.

Bisbe i cardenal

Retrat del cardenal Alfons de Borja

El cardenal Alfons de Borja. Detall del retaule de santa Anna, de Pere Reixac. Col·legiata de Xàtiva, 1452

L’activitat de Borja al costat del Magnànim en la campanya per conquerir el regne de Nàpols, el converteix en un bisbe absentista, però manté un contacte permanent amb València: fa estades puntuals a la diòcesi i en segueix la gestió a través de vicaris generals i d’un grup de servidors de confiança, format per clergues que fan carrera a la seva ombra i per membres laics de la família Borja. Dels anys en què exerceix com a bisbe de València (1429-1458), s’ha destacat la defensa de les prerrogatives episcopals en els episodis que l’enfronten amb les autoritats municipals i els oficials reials; l’actuació pastoral i la reforma del clergat, especialment la celebració d’un sínode diocesà el 1432; les mesures contra els judaïtzants i la circulació de Bíblies traduïdes al vulgar, i la gestió econòmica de la diòcesi. Després d’una breu estada en aquesta, el 1438 emprèn el viatge definitiu cap a Itàlia.

A partir de 1442 és a Nàpols, on s’encarrega de la reforma administrativa del nou regne conquerit pel Magnànim, i és en aquesta etapa que presideix el Consell reial. Va ser preceptor de Ferran, fill il·legítim del monarca i futur Ferran I de Nàpols; el 1443 el rei Alfons encarrega al bisbe la redacció de les actes del parlament de Sant Llorenç, en el qual Ferran és proclamat successor de Nàpols. Ambaixador d’Alfons al concili de Florència (1439), serà un dels negociadors, amb el cardenal d’Aquileia Ludovico Scarampo, de l’acord entre el Magnànim i el papa Eugeni IV que culmina en la pau de Terracina (1443), per la qual el papa reconeix els drets del rei a la corona de Nàpols i aquest retira el seu suport al concili de Basilea. En recompensa a aquestes gestions, el maig de 1444 és nomenat cardenal del títol dels Quatre sants coronats, s’instal·la a Roma i s’allunya del servei directe del Magnànim, per bé que es converteix en un valedor dels interessos de la Corona catalanoaragonesa a la cort pontifícia i s’envolta d’un grup de servidors d’aquella procedència. Els onze anys del cardenalat són, encara, els més desconeguts de la biografia de Borja.

Calixt III

En el conflictiu conclave de 1455 que ha d’elegir el successor de Nicolau V, amb l’amenaça turca com a rerefons -Constantinoble havia caigut el 1453- i els enfrontaments entre faccions cardenalícies, la seva avançada edat i la defensa de l’ideal de croada el converteixen en un candidat de compromís. Un cop accedeix al papat amb el nom de Calixt III, tres eixos presidiran la seva política: la croada contra el turc, l’equilibri entre les potències italianes i la consolidació de l’autoritat del papa als Estats pontificis. El projecte de croada presideix bona part de la seva actuació, convençut com està que la providència l’ha triat per acabar amb la presència del turc en terres cristianes. En la línia dels seus predecessors, apressa l’organització d’una flota pontifícia, que s’hauria de coordinar amb un exèrcit de terra que avançaria cap a Constantinoble. Malgrat alguns èxits puntuals -campanyes de Joan Hunyadi, especialment l’aixecament del setge de Belgrad-, el projecte no va aconseguir la col·laboració de la major part dels prínceps cristians, tal com el mateix papa reconeixia. L’acord inicial entre Calixt i el Magnànim per encapçalar la croada fracassa, entre d’altres motius, pels interessos divergents de l’un i l’altre a Itàlia. D’una banda, el monarca està lligat a les urgències monetàries i militars derivades de la seva política napolitana. De l’altra, les noves necessitats de Calixt com a responsable de la política pontifícia expliquen els punts de fricció amb el Magnànim, com ara la negació papal de la investidura del regne de Nàpols i de la confirmació de Ferran com a successor, afer en el qual Calixt seguia la tradicional política dels papes de mantenir un equilibri entre les potències italianes que envoltaven els Estats pontificis; i l’enfrontament per la provisió de beneficis, per exemple del bisbat de València, entre el seu nebot Roderic i Joan d’Aragó. Tot plegat provocà un refredament en les relacions entre el rei i el papa, després d’haver col·laborat prop de quaranta anys; ambdós van morir el 1458, amb pocs mesos de diferència.

Papa estranger a Roma, Calixt s’envoltà de servidors procedents de la Corona catalanoaragonesa i vetllà per la promoció dels seus nebots: Pere Lluís de Borja va ser nomenat capità general de l’exèrcit pontifici, i Roderic de Borja (el futur Alexandre VI), cardenal i vicecanceller pontifici; Lluís Joan del Milà també serà creat cardenal. El papa s’assegurava així, seguint una pràctica habitual en la història pontifícia, la col·laboració d’un clergat fidel, cosa que li ha valgut acusacions de nepotisme. La seva mort va anar seguida d’atacs contra aquests servidors.




© 2006 Institut Internacional d'Estudis Borgians | inklude.com