Institut d'Estudis Borgians

Pulseu ací per a tornar a la pāgina d'inici
Imatge del title de la secciķ: Els Borja: histōria, cultura i art
Roderic de Borja / Alexandre VI (1431-1503)

Els Borja: histōria, cultura i art

Roderic de Borja / Alexandre VI (1431-1503)

A l’ombra del papa Calixt

Fill de Jofré de Borja i Escrivà i d’Isabel de Borja, germana de Calixt III, Roderic va néixer el darrer dia de 1431 -o el primer de 1432, segons d’altres- a Xàtiva. Destinat a fer carrera dins l’Església sota la protecció del seu oncle, des de ben aviat acumula beneficis eclesiàstics. El 1437 mor el pare, Jofré, i la família es trasllada a València. El 1452 és documentat a Bolonya com a estudiant de dret i s’hi doctora el 1456.

Probable retrat del cardenal Roderic de Borja, per Botticelli

Botticelli, probable retrat del cardenal Roderic de Borja. Capella Sixtina, vers 1483.

En pujar Calixt III al soli pontifici, Roderic comença a acumular càrrecs: cardenal diaca el 1456, governador de la marca d’Ancona, comissari de les tropes pontifícies; aconsegueix, entre d’altres beneficis i dignitats, l’abadia de Subiaco, l’administració dels bisbats de Girona, València, Cartagena i Mallorca, i la comanda del d’Erlau (Eger) a Hongria; cardenal-bisbe d’Albano el 1471, és traslladat a Porto el 1476. Considerat un dels cardenals més rics de l’època. En morir Calixt el 1458, no abandona Roma, tot i les pressions antiborgianes, i resulta decisiu en el conclave que elegeix Pius II. Sota aquest pontífex -que li recrimina la seva dissoluta vida privada en una carta de 1460- i els seus successors manté la vicecancelleria que Calixt li havia atorgat el 1457. Encapçala diverses legacions diplomàtiques: la més coneguda és la que el 1472-1473 el duu a la Península Ibèrica per ordre de Sixt IV per sol·licitar diners i tropes per a una croada; en el decurs de la legació s’entrevista amb Joan II de Catalunya-Aragó a Pedralbes, poc abans de la rendició de Barcelona que posava punt final a la llarga guerra civil catalana, i visita la seu valenciana, que presidia des de 1458, i Xàtiva, la ciutat on va néixer; ambdues van celebrar amb festes l’arribada del legat. El 1477 és enviat com a legat a la coronació de Joana d’Aragó, filla de l’esmentat rei Joan i muller de Ferran I de Nàpols.

Alexandre papa

L’elecció de Roderic com a papa Alexandre VI, l’agost de 1492, té com a rerefons el trencament de l’equilibri polític italià a causa de la usurpació del ducat de Milà a mans de Ludovico il Moro. El conclave que ha d’elegir el successor d’Innocenci VIII està dividit entre els partidaris dels Sforza, representats pel cardenal Ascanio, germà del Moro, i Giovanni della Rovere, partidari de Nàpols. Alexandre és vist com una solució de compromís. Tria el nom d’Alexandre en record del conqueridor macedoni, segons alguns, o dels papes homònims que havien destacat en la lluita contra l’Imperi, segons d’altres. Tres línies marquen el seu govern: les accions referides a la institució pontifícia pròpiament dita, la lluita per l’equilibri polític italià i l’enaltiment de la família Borja; “una història del seu pontificat que deixi de banda un d’aquests tres aspectes serà sempre incompleta” (Miquel Batllori).

Alexandre VI, atribuīt a Roderic d’Osona

Alexandre VI, atribuït a Roderic d’Osona. Pinacoteca dels Museus Vaticans, vers 1495.

El trencament de l’equilibri peninsular italià i l’amenaça externa (Castella-Aragó, França) expliquen bona part del joc polític fluctuant d’Alexandre entre aquestes dues monarquies, que justifiquen la seva política intervencionista a Itàlia amb el recurs als drets familiars a la investidura del regne de Nàpols, i fins i tot amb vagues projectes de croada contra el turc. Nàpols i la seva dinastia privativa, una branca bastarda de la que governa a la Corona d’Aragó, en seran els grans perjudicats: quan mor el papa, el 1503, el domini castellanoaragonès sobre Nàpols està assegurat. Els onze anys del pontificat estan marcats, doncs, per aliances i distanciaments amb els diferents blocs que es formen a Europa per enfrontar-se a l’agressiva política de Carles VIII a França, que el 1494 entra a Itàlia. El seu successor, Lluís XII, manté aquesta línia expansionista, però ara la política profrancesa de Cèsar, que actua com a capità al servei del rei Lluís, marca la posició del papa Alexandre, la qual de vegades s’ha interpretat com un canvi de rumb a favor de la Corona francesa, per bé que també s’ha dit que la prioritat del papa era més aviat impulsar la carrera militar del seu fill i assegurar-se un equilibri davant de les ambicions napolitanes de Ferran el Catòlic.

Aquests afers de política internacional són indestriables de les baralles amb els senyors feudals que envolten els Estats pontificis o que tradicionalment es disputaven el control de Roma i el papat (Colonna, Orsini, della Rovere, Sforza, etc.). Aquests sovint tenen valedors entre els cardenals, com ara Giuliano della Rovere, que acabarà fugint a França i fent campanya a favor de la convocatòria d’un concili per deposar el papa; aquesta amenaça, en alguns moments propera, explicaria en part l’actitud finalment condemnatòria enfront de Girolamo Savonarola. Per contrarestar els cardenals contraris i per tal d’aconseguir fons per subvencionar, entre d’altres, les campanyes militars de Cèsar, Alexandre opta per crear cardenals afins, la majoria procedents de la Corona d’Aragó, encara que també hi ha un castellà com Bernardino López de Carvajal.

Un darrer aspecte de la política papal és la promoció social dels seus fills, especialment dels quatre que va tenir amb Vannozza Cattanei: el suport a la carrera de Cèsar, primer com a eclesiàstic i després com a laic; la creació i consolidació d’un estat patrimonial a la Corona d’Aragó per a Joan; els enllaços matrimonials de Cèsar, Joan, Lucrècia i Jofré amb les cases reials d’Aragó, França i Nàpols, o amb senyors italians, constituiran una de les seves preocupacions i l’objecte de les crítiques dels contemporanis a la ràpida ascensió d’una família estrangera que havia basat la seva fortuna en la carrera dins l’Església.

L’ideal de reforma eclesiàstica havia temptat Alexandre, que cercà d’aplicar-lo sense èxit -també s’ha dit que sense gaire interès- en ser assassinat el seu fill Joan el 1497. A banda d’algunes accions més testimonials que no efectives a favor de la croada contra el turc o a la conversió dels infidels, va promoure la tramesa de Bernat Boïl al Nou Món, amb aquesta segona finalitat, en una de les butlles que confirmaven el domini de la Corona de Castella sobre les terres descobertes al primer viatge de Cristòfor Colom, conegudes com a butlles alexandrines per antonomàsia (1493). Va rebre crítiques dels Reis catòlics, a qui el mateix papa havia concedit aquest títol, perquè acollia els jueus expulsats d’Espanya. Va protegir algunes Universitats i s’envoltà d’humanistes, que premiava amb dignitats o amb càrrecs a la seva cúria, però va destacar sobretot pel mecenatge artístic.

Va morir, probablement d’apoplexia, durant una epidèmia de malària a Roma, el 1503, i va córrer el rumor que havia estat enverinat. El seu cadàver va ser finalment traslladat a l’església romana de Santa Maria de Montserrat, on reposa al costat de les despulles de Calixt III.




© 2006 Institut Internacional d'Estudis Borgians | inklude.com