Institut d'Estudis Borgians

Pulseu ací per a tornar a la pàgina d'inici
Imatge del title de la secció: Rutes
Lucrècia Borja i Ferrara (1501-1519)

Lucrècia Borja i Ferrara (1501-1519)

Itinerari

4. Sassuolo

Possiblement antic castrum romà situat estratègicament a la vora del riu Secchia, al sud de Mòdena, després castell sotmès a diverses senyories, el 1373 passà a la senyoria dels Este. El 1450 Borso d’Este (1450-1471) fou el primer a considerar el castell com un lloc d’esbargiment i sobretot de caça. Per això reestructurà l’antic castell, fent-lo més confortable i enriquint-lo amb decoracions pictòriques. El duc Hèrcules I cedí el 1499 Sassuolo a Gilberto Pio de Savoia, d’una família noble de Mòdena, donació sotmesa, però, a lligams feudals envers els Este. Arran de la seva mort el 1500, la seva vídua, Eleonora Bentivoglio (filla dels senyors de Bolonya Joan II i de Ginevra Sforza), dona de gran personalitat, prengué possessió del territori el 1501 en nom del seu fill Alessandro Pio (1480-1518), encara menor d’edat.

Alessandro prengué el poder el 1506. Promogué una primera remodelació urbanística de la població, sobretot les places (avui de Garibaldi i del Mercat) i féu construir el Palazzo della Regione i l’Osteria della Posta. Amb la seva mare féu engrandir l’església de Sant Josep, a càrrec de l’orde dels servites, vinguts recentment de Bolonya, i l’elegí com a panteó familiar. El castell, convertit de mica en mica en palau, ha estat restaurat recentment i s’hi poden contemplar diverses sales estucades que pertanyen a l’època barroca. De final del segle XV queden algunes restes de pintures i enteixinats a l’anomenat Appartamento dei Giganti.

En el nostre cas, la importància de Sassuolo ve donada perquè Alessandro Pio es casà el 1506 amb Àngela de Borja, íntima amiga de Lucrècia Borja i parenta seva. Àngela ha estat confosa sistemàticament amb Àngela de Borja-Llançol i de Montcada, que coincidí amb ella al Vaticà els darrers anys del segle XV. Però aquesta tornà a València i el mateix any 1506 es casà allí amb un noble valencià. S’ha proposat (Miquel Batllori) que podria ser una filla natural de Guillem Ramon de Borja, mort a Roma el 1503 de la mateixa malaltia que el papa Alexandre VI. En aquest cas Àngela seria neboda-néta de Lucrècia Borja (filla de cosí-nebot), però les dues dones s’anomenaven entre elles simplement cosines o fins i tot germanes.

Quan Lucrècia es casà amb Alfons d’Este, Àngela l’acompanyà de Roma a Ferrara i la seva bellesa fou lloada per diversos poetes. Visqué al castell de Ferrara com a dama de Lucrècia. Suscità una rivalitat amorosa entre dos dels germans del duc, Giulio i el cardenal Ippolito. Sembla que tingué un fill de Giulio. Aquest acabà per involucrar-se en una conjura contra el seu germà el duc i fou condemnat a presó per vida.

És en aquesta situació que Lucrècia aconseguí casar Àngela amb Alessandro Pio, vassall dels Este. Àngela, senyora de Sassuolo, tingué una vida molt agitada i es veié implicada en la guerra i els canvis d’aliances entre el papa, Venècia i França, que aleshores dominava Milà. Alessandro Pio intentà ajudar els Bentivoglio, senyors de Bolonya, primer contra Cèsar Borja i després contra Juli II. A la mort d’Alessandro el 1518, el succeí el seu fill Gilberto Pio (1507-1554). Per ironia del destí aquest es casà el 1529 amb Elisabetta, filla natural d’Ippolito d’Este, un dels protagonistes del drama amorós causat per la seva mare. Àngela de Borja sempre visqué molt pendent de Lucrècia i li féu costat al llarg de la seva vida fins al 1519, en què morí. Àngela moriria poc després, el 1520 o 1522, i fou enterrada a l’església de Sant Josep de Sassuolo. La seva íntima vinculació amb Lucrècia Borja queda demostrada també pel fet que tres filles seves foren monges del convent de Sant Bernadí de Ferrara. El govern retornà a la sogra, Eleonora Bentivoglio, que no morí fins al 1540; de fet, mai no havia deixat del tot el poder.

Sassuolo viuria finalment un llarg període de pau que permeté la construcció de reformes tant al castell com a la població. Al final de segle retornà a la casa d’Este precisament quan aquesta perdé Ferrara, que retornà a la jurisdicció del papa com tot el ducat de Ferrara.




© 2006 Institut Internacional d'Estudis Borgians | inklude.com